Notícies
Localitzat un menhir prehistòric a Vilassar de Dalt

El Museu de Vilassar de Dalt ha localitzat un menhir prehistòric al límit del terme de Vilassar de Dalt amb Vallromanes.Es tracta d'una pedra treballada de la qual se'n coneixia l'exisitència, però des de fa uns anys se n'havia perdut la pista i es donava per desapareguda.

Fitxa tècnica de la localització de “La Pedra del Diable”

Objecte de la fitxa:
Menhir – Pedra treballada

Topònim:
La Pedra del Diable

Localització:
Àrea forestal situada al camí antic de Vallromanes a Vilassar, agafant un trencall entre can Gurguí i can Raspall. Pertany al municipi de Vilassar de Dalt molt proper als límits de terme amb Vallromanes i Premià de Dalt. Actualment la casa més propera és cal Duch.
Des de Vilassar de Dalt s´hi pot accedir des del torrent de can Balleu fins enllaçar amb el camí de can Gurguí.

Coordenades UTM de situació:
X=444173 
Y=4597463
Z=339

Composició:
Pedra granítica

Descripció morfològica:
Es tracta d´un gran bloc granític treballat per les dues cares laterals en arrodoniment. La part superior presenta dos trencaments i una de les parts trencades es troba a la part inferior del camí a 10 metres del bloc.
El bloc granític es troba a peu de camí en posició horitzontal fruit d´un moviment de terres. Presenta una marca serpentiforme a la part superior (probablement senyal de la màquina fruit del moviment del seu lloc original) i tres marques a la part mitjana (d´origen mecànic fruit del mateix moviment o de tascons de trencament).
La base és sensiblement més ampla però destaca que tot el  bloc té un gruix regular de 33 cm. S´adjunta annex amb mesures.

Antecedents històrics:
L´entorn del Parc Serralada Litoral i més concretament el terme de Vilassar de Dalt és ric en jaciments megalítics com la Roca d´en Toni, Cova d´en Joan, Cova d´en Pau, Cova de la Granota, o el mateix menhir de cal Camat (en el camí de Vilassar de Dalt a Órrius).

Diferents informacions orals i escrites ens parlen de l´existència d´un menhir al camí de Vallromanes a Vilassar, a continuació fem un recull de les mateixes:

1. Ribas, M.: El poblament d´Ilduro; Institut d´Estudis Catalans; Barcelona, 1952
“S´ha parlat de l´existència de dos altres menhirs, un al peu del camí que va de Sant Genís de Vilassar a Vallromanes, a uns tres quilòmetres de la Roca d´en Toni, i un altre, també prop d´aquest lloc, i ran del camí que condueix a Órrius.”

2. Ubach, P.: Memòries etno-arqueològiques; L´Aixernador Edicions; Argentona, 1994
“...vàrem tenir la sort de contactar amb persones grans que ho havien vist i que ens varen parlar del menhir conegut per la “Pedra del Diable”, que es trobava en el peu del camí que va de Vilassar per Pedrells a can Gurguí, que ells havien vist dret: per indicacions seves, anàrem al lloc indicat i encara vàrem poder veure la pedra ajaguda ran del camí: era de granit i les seves mides aproximades feien dos metres trenta-cinc centímetres de llargada per uns seixanta-sis centímetres d´amplada, per cinquanta centímetres de gruix. No hi havia cap dubte, era un menhir. Uns quants anys més cap aquí va ser trencada, sense cap mirament, quan eixamplaven el camí... “

3. Coll, R.; Montlló, J.: Sobre algunes llegendes i tradicions referents al dolmen de can Boquet; XXII Sessió d´Estudis Mataronins; Mataró, 2006
“A Vallromanes existeix un paral•lel d´aquesta llegenda, inèdit fins allà on arriben els nostres coneixements. Fa referència a una gran pedra, anomenada la Pedra del Diable, que hi ha al peu del camí que va des de Vilassar de Dalt per Pedrells cap a can Gorguí, i que fou deixada allà mecànicament en arreglar el camí. La llegenda fou recollida de forma oral l´any 2002. El senyor Vicenç Corbera, de Vallromanes, recorda com el seu pare, Miquel Corbera Pont, li explicà la següent història. Una noia de Ca la Molinera anava sovint a buscar aigua per als seus pares a la font d´en Joaquim. Sempre es trobava el dimoni reposant en una pedra del camí, que li preguntava qui era i on anava. Quan li ho deia, el diable li proposava que, a canvi d ela seva ànima, mai més no hauria de traginar amunt i avall per anar a buscar aigua. Quan una dona del poble va saber això, va proposar a la nois d´escaldar un pollastre a les dotze de la nit, per treure-li la força. El diable no va tornar a aparèixer, deixant una enorme pedra sense endur-se (s´explica que constantment traginava pedres amunt i avall). Algunes persones deien que aquella pedra feia la mateixa mida que el buit que hi havia en el Pont del Diable de Martorell, abans de la seva restauració.”

4. El senyor Toni Ibàñez de Vallromanes ha estat la persona que s´ha posat en contacte amb el Museu Arxiu de Vilassar de Dalt per comunicar la troballa i ha recollit diferent informació de forma oral d´en Vicenç de can Maura i d´en Manel de can Raspall:
“La pedra del Diable pertany a Vilassar de Dalt. S´hi arriba per l´antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre can Gurguí i can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí. Me la va ensenyar en Vicenç de can Maura (Vallromanes) com si fos un secret molt ben guardat”
“ En Manel San Francisco Andreu; en Manel i la seva família vivien a la masia de can Raspall, situada entre can Gurguí i cal Fuster. Aquesta masia era, abans que fessin cal Duch, la casa més propera a la Pedra del Dimoni. En Manel m´ha confirmat el que m´havia dit sa germana: la Pedra estava plantada ran de camí i tenia un forat al mig... No estava ben bé recta, sinó inclinada... la tradició oral parlava de que la pedra creixia...
Segons ell, va estar dreta fins als anys seixanta. Ell ha dit “fins a la Constitució”, és a dir , fins a l´arribada de la democràcia. Qui la va tombar ?... la màquina que va eixamplar el camí a mitjans dels setanta, que és quan la van trencar, i des d´aleshores es donava per destruïda i perduda... a partir de la descripció d´en Manel, la situació originària del menhir no variaria gaire respecte l´actual. Estava  a la part interior del camí, just enmig del revolt, mirant cap a muntanya, apuntat a sant Mateu.”

5. Altres observacions
Jordi Montlló en el llibre “L´entorn natural de Cabrils”, editat recentment per l´Ajuntament de Cabrils, cita diferents exemples de pedres treballades amb marques de tascons documentades a Cabrils i Alella. La tècnica de trencament de blocs granítics amb tascons de ferro procedeix d´època romana i ha arribat fins el s. XX. Cal tenir present que la Pedra del Diable presenta tres marques en la part mitja que podrien ser senyal  d´aquests tascons.
El mapa “Descripcion topografica del lugar i termino de San Gines de Vilassar “ de l´any 1777 marca un “mojon” o fita al límit del terme entre Vilassar de Dalt, Vallromanes i Premià de Dalt que per ubicació seria la pedra objecte del present estudi que, actualment, es troba al límit de les tres poblacions.

Conclusió:
Tenint present els testimonis orals i escrits que testimonien l´existència del menhir anomenat “Pedra del Diable” podem afirmar que s´ha retrobat aquest element patrimonial que crèiem desaparegut. El fet que la pedra sigui treballada en tot el seu contorn indica l´actuació de l´home en algun període anterior al s. XX.
Les marques serpentiformes han estat ocasionades, gairebé segur, per una actuació mecànica moderna ja que no presenten gaire signe de desgast; no les podem atribuir a decoracions del menhir, recollint les consideracions de la Imma Bassols, experta en megalitisme al Maresme i membre del Grup de Prehistòria de la Secció d´Arqueologia el Museu de Mataró.
Tot i que la seva classificació com a menhir estaria clara, cal tenir present que no s´ha trobat material arqueològic associat que ens pugui datar amb seguretat la seva antiguitat. Al mateix temps sembla evident la seva posterior utilització com a fita de terme. Aquest fet no es tractaria d´un cas isolat, sinó que mols monuments megalítics compleixen posteriorment una tasca de senyalització.
La seva restitució al lloc originari i el fet de poder estudiar la cara inferior de la pedra ens podria aportar més informació sobre el seu origen.
En resum, des de la Secció d´Arqueologia del Museu Arxiu valorem molt positivament la troballa d´un nou element representatiu del megalitisme al nostre terme i caldrà seguir treballant en la seva restauració, estudi i difusió.

Text:
Enric Ortega Rivera
Tècnic Museu Arxiu Vilassar de Dalt – Arqueòleg
Vilassar de Dalt, 30 d´octubre del 2007

Compartir:Comparteix al FacebookCompartir a Twitter
Informació publicada el 9 de novembre de 2007
Ajuntament de Vilassar de Dalt @ 2012
Plaça de la Vila, 1 - 08339 Vilassar de Dalt - Tel. 93 753 98 00 - oac@vilassardedalt.cat
Anar a la versió mòbil del web